Carles Carabí

En Carles Carabí és un fotògraf barceloní que s’està obrint pas amb força  en el panorama nacional i internacional a base d’imatges potents d’esportistes. Les seves darreres campanyes d’Adidas, els seus retrats per Beats i la campanya per Adidas Woman l’han posicionat com a un fotògraf a tenir molt en compte en el panorama de la fotografia publicitària del moment.

Carrillo_Portraits_2501_1134

La seva proposta estètica se surt dels clixés de la fotografia d’esports  que s’ha imposat durant anys. Els sets hiper il.luminats, els contrallums radicals, les imatges perfectament congelades, en definitiva, els esportistes que semblen de plàstic han passat a la història gràcies a fotògrafs com ell.

El fotògraf barceloní  aporta quelcom de diferent, fresc i modern. La seva aproximació és arriscada: imatges en blanc i negre, fotografies fetes amb una sola llum, o l’ús de la llum natural. Aquesta manera de mirar reforça la importància del subjecte, li dóna més presència i personalitat. En l’era d’Instagram és clau per l’èxit de les campanyes apropar les imatges a la realitat. Fer-les creíbles.

Els esports són un dels sectors més importants a nivell mediàtic i reperesenten un volum de producció gráfica molt important. El futbol, els Jocs Olímpics, els Mundials, etc… són una font inacabable de campanyes i els esportistes són autèntiques ‘celebrities’ que mouen masses. No és d’estranyar que fotògrafs com ell se’ls auguri un futur prometedor en aquest camp.

Però avui en dia l’especialització no és el camí i hi ha artístes que s’hi revolten perquè no volen veure limitada la seva capacitat d’expresar-se. Més enllà de la fotografia d’esports en Carles Carabí destaca pels seus retrats de personatges singulars i les campanyes tipus ‘lifestyle’ per a marques com Samsung, Seat, BCN Inspira, Cocacola o Vodafone etc… On manté l’aproximació realista i propera.

Cal destacar també el seu prometedor debut com a realitzador amb la producció de la campanya  d’Adidas Woman  ampliant així el seu horitzó com a creador.

Però és en la seva obra personal on va més enllà del codi publicitari i s’expressa amb total llibertat. Amant dels viatges hom es pregunta si fa fotos per poder viatjar o viatja per poder fer fotos.

La seva és una mirada molt personal del paisatge i les gents. En la seva obra es veu una recerca constant de la mirada. Una experimentació contínua en la recerca de camps on no ha estat mai abans. I aquesta és segurament la seva principal força i potencial com a fotògraf, una mirada inquieta que s’atreveix a caminar per indrets  desconeguts (estètics i expresius) sense complexes.

Personalment m’agraden els seus paisatges abstractes, l’ús del color i la composició i també els seus reportatges d’històries petites i els seus retrats atemporals.

En Carles Carabí és un d’aquells rars fotògrafs en que l’experimentació lliure en l’obra personal es veu clarament reflectida en la seva obra més comercial o publicitària com un fluid circular que alimenta les dues potes de la seva obra. És per això que en Carles Carabí és un dels fotògraf més interessants del panorama actual que caldrà tenir molt en compte.

 

BBD_TGBTG_0011_Neymar-Profile__1276

Adidas-Women11057_1134

perito_02_1134

flamboyant_01_1134

2182_1134

J_Martinez_Action_2238_1134

football_field_01_1134

 

 

Chad Moore: Celebrant la joventut

Larry Clark parla sobre Tulsa

Atta Kim :Eight hours

Les imatges del llibre d’Atta Kim (1956 Korea) “On-Air Eighthours” desafien el moment decisiu i ens retornen als inicis de la fotografia quan els soferts pioners havien d’estar hores amb l’obturador obert per a obtenir una imatge. En aquest cas, tal com indica el títol del llibre, Kim exposa els seus negatius de 20x25cm durant 8hores. El resultat són imatges en les que la presència de lo mòbil es desdibuixa en un fluir indeterminat i on preval l’arquitectura i l’espai que la conté. Kim fa desaparèixer literalment la vida de manera conscient i volguda. La transitorietat, la vanitat la impermanència de l’existència són elements filosòfics (budistes) en els que es sostenta aquest projecte. Els elements tendeixen a desaparèixer proporcionalment a la seva velocitat amb que es mouen.

Sempre he trobat molt interessant explicar el pas del temps en una sola imatge. Al darrera de l’obra de Kim hi ha una reflexió gruixida molt inspiradora. La fotografia serveix per a captar un instant però mai ningú va dir quan durava aquest.

Visualment destaca l’aparença misteriosa i suau de la llum. Les 8 hores d’exposició representen una part considerable de la llum del dia i el sol acaba incidint de molts angles diferents. Les imatges són de gran format i per tant riques en detalls i elements. La composició clàssica, recta i  sòlida li dónen a les imatges un cos pròpi del format

Aquest joc amb el pas del temps és una constant en l’obra de Kim, que ha fotografiat, amb exposicions llargues, partits de futbol o parelles practicant sexe.

Eight hours és una tercera part del projecte “The On-Air Project” on l’autor experimenta amb altres tècniques.

Silver & light

M’encanta la gent que tira endavant bogeries com aquesta

Kander sobre els seus retrats

Els malalts de Thilda Jensen

Les imatges de la vida quotidiana de malalts ambientals de la fotògrafa Thilda Jensen mostren de manera descarnada la realitat, molt desconeguda per a la majoria, d’uns ciutadans condemnats a viure exclosos de la societat moderna.

La sensibilitat química múltiple és una malaltia sistèmica que provoca alteracions fisiològiques greus a l’exposició d’elements químics comuns (perfums, drivats del petroli…) tolerats per la majoria de la població. Degut a l’omnipresència dels productes químics a la societat els malats s’han d’aïllar i protegir-se de l’exposició a aquests tòxics enfatitzant encara més la seva condició d’exclosos socials.

La fotògrafa danesa Thilda Jensen va patir aquesta malaltia raó per la qual va decidir engegar aquest contundent projecte de gran fotoperiodisme.

(més…)

World Press Photo 2011 : relfexions sobre la prespectiva

La publicació de la fotografia premiada amb el World Press Photo d’enguany feta pel català Samuel Aranda ens obre de la mà d’en Jörg Colberg una oportunitat de reflexió que trobo molt pertinent.

No serà aquí on posarem en qüestió la qualitat de la imatge i el just o injust que li és el premi, aquest no és el tema. S’ha de considerar que és un premi, important per la transcendència que ha agafat amb els anys però un premi com un altre amb les connotacions que això té. Personalment em sebla una bona foto i felicito a l’autor i de pas celebro que la fotografia segueixi despertant tant d’interés. Tot i que la difusió de la imatge guanyadora per mitjans més de masses sigui en el millor dels casos superficial.

No el coneixia anteriorment però repassant la seva web veig que és un fotògraf de raça i que ha picat pedra per aribar on està, enhorabona doncs i queda demostrat novament que l’esforç sempre té recompensa.

El que en Colberg planteja va més enllà d’aquesta imatge i és la prespectiva simplista amb la que observem les coses des d’occident i ens proposa un procés reflexiu complex però que intueixo que tindrà el seu recorregut. Crec que val la pena compartir-lo

(més…)

El vídeo “inmersiu” : Reenquadrar a voluntat per sentirte actor enlloc d’espectador

Interessant alhora que polèmica tecnologia de reproducció de vídeo que ens plantegen la gent de Condition One que combinada amb un dispositiu tàctil (IPad) permet a l’espectador viure una experiència més “inmersiva” amb un contingut. Mitjançant el moviment de dits o del propi aparell es pot reencuadrar la imatge incrementant la vivència de l’espectador que fins ara era pasiva.

Polèmica pel fet d’estar desenvolupada a l’entorn del fotoperiodisme de conflictes donant-li una categoria d’espectacle que potser no s’escau. Les tecnologies de la imatge avancen cap a camins inexplorats de manera ferma i decidida i rarament fan un pas enrere. Celebrem aquesta via però potser hauriem de pensar amb esperit crític què representa la visualització d’un conlficte real i diferenciar-lo d’una experiència de joc o aventura.

Aquesta és una tecnologia incipient que ja es veurà quin és el seu recorregut però que segur que s’exten a altres camps més lúdics i menys dramàtics. Si bé la intenció dels desenvolupadors és fer sentir l’experiencia del conflicte més real per a crear més conciència i saccejar conciències s’haurà d’observar amb atenció quin tractament lo dónen els creadors sobre el terreny

A nivell tecnològic no hi ha gaires explicacions de com aconsegueixen aquest efecte. Jo m’aventuro a pensar que es tracta de gravacions amb òptiques molt angulars, fins i tot ulls de peix a alta ressolució  i que mitjançant conversions de software es reprodueix una part de l’enquadrament original conservant la captura total que permet la nevegació i el reenquadrament.

 

 

L’Hivern de Tettamanti

Bones imatges per a disfrutar desde casa amb la llar de foc (o calefacció) encesa i roba còmode aquests dies siberians.

Joel Tettamanti (1977, Camerún) és un fotògraf de paisatge  de tall clàssic, dels que es prènen el temps necessari per arrencar una llum especial a cada indret. Domina a la perfecció l’art de la proporció, la distància i la selecció. I no li fa res pelar-se de fred per tal d’obtenir una bona fotografia, cosa que nosaltres li agraim

 

(més…)

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.