Steven Meisel: el clàssic sempre modern

Que disparis campanyes per les millors marques de roba de luxe significa que ets un dels grans fotògrafs de moda del món. Que descobreixis i llancis a la fama desenes de models vol dir que ets algú important dins la indústria. I si fa més de 20 anys t’encarregues de la portada de la Vogue italiana (juntament amb l’americana, la més prestigiosa) és que estas al capdemunt de l’Olimp dels fotògrafs de moda.

Steven Meisel (New  York,1954) és des dels 80 un referent capaç de visualitzar i reflexar la cultura de la moda. Meisel no només mostra allò que és moda sinó que la defineix.

Darrera de la misteriosa personalitat de Meisel trobem un dels creadors d’imatges més prolífics, moderns, innovadors i atrevits.

Les seves editorials, sovint polèmiques assoleixen una gran rellevància. La llista de campanyes que ha disparat només està a l’abast dels elegits:  Prada, Dolce&Gabbana, Louis Vuitton, Valentino, CK, Versace, Mulberry…. a més les seves fotografies s’han publicat en les millors capcaleres de la moda mundial destacant la insòlita relació de més de 20 anys fent la portada i l’editorial principal amb la mítica Vogue Italia.

Meisel excel·leix en la interpretació de la imatge del moment donant a cada època els seus icones. El seu estil camaleònic no només l’ha permès adaptar-se al pas del temps sinó en certa manera ha contribuit a fer que el temps passi i la imatge evolucioni. Meisel és un clàssic sempre modern.

Les seves editorials van del luxe màxim i despersonalitzat fins a la denúncia social sempre però amb una exquisida factura i una precisió tant extrema que sembla natural. Un dels trets diferencials de l’obra de Meisel és que referencia aquells elements clàssics que poden identificar-se en una estètica contemporània.

La seva relació privilegiada amb les models juntament amb una capacitat única de detectar el talent ha fet que hagi propulsat la carrera de moltes models i sigui adorat per aquestes. Amb ell el concepte de Supermodel va assolir el seu màxim significat.

Retrobant vells fantastmes

Fa un temps em vaig topar amb unes fotografies de fantasmes. Unes formes extranyes que s’aguantaven misteriosament sospeses a l’aire davant d’un monument precolombí.  Per sort els fantasmes sempre tornen i ara  m’agradaria que els coneguéssiu.

Qui s’amaga rera aquest fantasmes és en William Hundley (1976), un fotògraf de Minnesota instal·lat a Austin, Tx (algú m’ha dit que és una ciutat amb una comunitat artística molt activa…. i jo que em pensava que allà només hi havia cowboys o en tot cas petroboys)

Per alguna extranya raó em fascinen les imatges ingràvides i les de  Hundley a més de tenir un cert misteri són molt divertides.

Gregory Crewdson II

Un vídeo d’una sessió Gregory Crewdson on mostra el seu estil cinematogràfic.

font: d’Ovation TV

El futur de la fotografia II

Sembla evident que l’evolució tecnològica ens empeny a una velocitat inasumible a no ser que estem disposats a enfilar-nos a la cresta de l’ona i ens deixem portar; és a dir,  siguem oberts de mires i no ens aferrem a res.

Quan apareix un nou producte s’en deriven aplicacions en diferents formats com ja deiem.

Doncs els senyors de Red One volen que acabem guardant les càmeres de fotografia i utilitzem les seves càmeres de video digital (de fet no sé ni com s’haurien de d’anomenar) per les nostres sessions de fotos.

La qüestió és que si tenim un aparell que grava vídeo i resulta que cada “frame” té tanta qualitat (actualement equiparable a la Canon 5D) que es pot reproduir individualment,  per què dimonis ens trencarem el cap en intentar congelar un moment, buscar aquella expressió, aquella mirada i fer-la entrar en el temps que el nostre obturador s’obre i tanca? Amb el sistema Red One podem gravar una estona, un moviment, una acció i llavors seleccionar frame per frame la millor imatge. Si, és clar, el preu és elevat i la càmera és complexa i requereix equip humà per operar-la, però qui s’atreveix a negar que d’aquí a poc, molt poc, això serà petit i portàtil com una càmera reflex?

No sé què en pensen els de Canon i Nikon al respecte.

El fotògraf Greg Williams va rodar aquest vídeo amb Megan Fox per a la revista Esquire. Està fet amb la Red One i del vídeo se’n van extreure les imatges publicades a la revista. No s’aprecia la qualitat però ja es veu per on aniran les coses.

Mr Toledano

Phillip Toledano és un fotógraf interessantíssim, díficil de classificar i molt prolífic.

Resol bé els encàrregs editorials i publicitàris però on realment dóna el do de pit és en els seus projectes personals.

Els temes que toca són molt variats; desde la sensibilitat màxima de “Days with my father” on fotografia el seu pare dement d’una manera extremadament exquisida i amorosa a la denúnica sense contemplacions de “Hopes and fears” passant per divertiments com “Gamers” o realitats quotidianes  amagades com “Phone sex”

A l’entrevista que li fa Andrew Hetherington per la seva curiosa sèrie “Inside the photographer’s studio” veiem un personatge divertit i apassionat, molt proper i modest, d’aquells amb qui segur que t’ho passaries molt bé fent una cervesa i fent-la petar. Gran Toledano.

És quasi obligat colocar Toledano a la carpeta de favorits per anar-lo visitant de tant en tant i veure amb què ens sorprèn.

També l’amic Joerg Colberg li va fer una entrevista on parla del seu procés creatiu. Val la pena.