L’estiu s’acaba a Perpinyà

Com cada any enfilo la recta final de les vacances fent una escapada al Visa por l’Image a Perpinyà. Tenir el millor festival de fotoperiodisme del món al costat de casa fa inexcusable la visita. Aquest vegada tampoc he mirat què hi feien i qui hi exposava, Perpinyà per a bé i per a malament és sempre el mateix. Tothom sap el què hi trobarà i el marge de sorpresa doncs, és petit. Le guerres de torn, conflictes socials, desastres naturals i algun reportatge de llarga durada. Cada edició del festival té per desgràcia els mateixos temes, l’únic que canvien són els llocs. I en alguns casos ni això. Hi ha indrets que estan en un conflicte perpetu i sempre ténen el seu espai al Visa
On l’any passat hi havia les guerres de l’Afganistan i l’Irak, aquest any hi ha la Costa d’Ivori i la guerra amagada a Colòmbia, on trobàvem les revoltes de l’Iran i Tailàndia aquest any hi ha la “primavera àrab”, on hi havia la colpidora història de l’Eloi, el nen bombolla, en aquesta edició hi trobem el testimoni de la Filda Adoch, que representa el patiment de la societat ugandesa després de la guerra.

A Perpinyà s’hi reuneix el bò i millor del fotoperiodisme mundial. Té dues vessants, la professional que reuneix els fotògrafs, clients (agències i publicacions) i indústria fotogràfica i la general oberta al públic, les exposicions.

Sempre he anat a veure les exposicions amb els ulls d’un aficionat. El fotoperiodisme no és el meu negociat però en sóc gran admirador i consumidor. Per a la majoria de fotògrafs el fotoperiodisme és el primer amor,  la força primera que et lliga amb la fotografia i t’enamora. Tots volem ser fotoperiodistes al principi. Poder viatjar arreu del món i fer fotos meravelloses de llocs paradisíacs, conèixer gents extranyes, viure experiències noves cada dia. I què no dir dels fotògrafs de guerra? Aquells herois que arrisquen la vida per denunciar les injustícies de terres llunyanes, els últims herois moderns de vides emocionants enfront les vides superficials i buides de la resta de mortals. Però la realitat i les circumstàncies posen cadascú al seu lloc. És molt difícil que et publiquin temes interessants, no hi ha massa mitjans interessats i hi ha temes que no sortiran mai per criteris ideològics. És la famosa crisi del fotoperiodisme actual en un entorn de crisi de mitjans, de canvi de paradigma del paper al digital, la saturació d’imatges (gratuites), del lector fotògraf i d’una crisi de valors dels anunciants que no volen aparèixer a la contra pàgina d’un reportatge d’un conflicte qualsevol, i de la dependència dels grans mitjans de grups econòmics amb interessos més enllà de la comunicació. Això sumat a les poques ganes de prendre mal pels móns de Déu fa que aquella vocació primera es transformi en agafar un camí igual de salvatge potser, però més saludable.

Així doncs un es planta a Perpinyà com qui va a mostrar respecte per aquells que han decidit afrontar les dificultats i fer-se una vida de fotoperiodista amb les grandeses i misèries que comporta.

El Visa no fa concesions. No estalvia gotes de sang ni dolor. Al Visa s’hi veu el que els fotògrafs van veure sense filtres ni sacarines. Vol ser i és una oportunitat per veure més extensament aquelles històries en les quals fotògrafs d’arreu del món van treballar i que en el millor dels casos van aparèixer fugaçment pels mitjans.

Recordo fa anys sentirme enfadat per l’abús de fotografies violentes de guerres i matances. Imatges fortes, dures impactants, sense concesions. LLavors jo em rebelava pensant que la fotografia no era allò només i que alguns fotògrafs agafàven el camí fàcil del morbo i la provocació. Amb el temps m’he adonat que aquells fotògrafs fan aquelles fotos perquè les han de fer. Perquè és allò el que hi troben. No he sigut mai partidari d’allò que “algú ho ha de fer”. Les desgràcies no passen per ésser narrades però si que en un món cada vegada més accelerat amb tants estímuls i tant de soroll és important parlar amb una veu clara i mostrar les coses sense la por de crear rebuig. Si el públic no vol veure que al món hi passa el què hi passa és problema del públic no dels fotògrafs i editors.

Passejant per les exposicions consumeixo moltes imatges en poc temps conscient que moltes d’aquestes fotografies no quedaran registrades dins el meu imaginari. És una petita injustícia envers un fotògraf que ha dedicat molt de temps, a vegades anys i ha corregut molts riscos per aconseguir enfilar una història que es sosté per ella mateixa, i jo la camino en dos minuts.

Personalment el què més m’interessa d’un fotoreportatge és l’aproximació, la tria del tema i l’estètica, gairebé a parts iguals. Hi ha reportatges de temàtiques avorrides però  que tractats d’una determinada manera t’atrapen. Hi ha també històries insubstancials de gran bellesa estètica i tècnica (amb tot el subjectiu que això pot ser) i hi ha fotografies totalment desastroses però que expliquen una història que t’arriba.

Dels reportatges que més em va agradar hi ha “On Revolution Road” del Yuri Kozyrev de l’agència Noor sobre les revoltes d’Egipte, Bahrein, Líbia i el Iemen

És un tema molt conegut que s’ha difós àmpliamient a les notícies d’arreu. A nivell gràfic són imatges molt vistes per a tots desde sempre: Revoltes als carrers, enfrontaments amb la policía, escenes de guerra, àrabs en lluita, res de nou a l’horitzó. L’interessant de la història de Kozyrev és que ha recorregut els quatre països (faltaria Tuníssia potser?) i n’ha narrat l’història comuna de revolta a través d’unes imatges que t’endinsen i apropen al conflicte. Tot i estar acostumats a aquest tipus d’imatges de conflicte he trobat una estètica interessant amb imatges plenes de detalls, amb primers i segons plans que fan que t’aturis a observar amb detall cada imatge.

Una altra de destacada és el treball de més llarga durada d’Alvaro Ybarra Zavala sobre la guerra amagada de Colòmbia. 40 anys de conflicte armat entre exèrcit i guerrilla que ha derivat en un conflicte pel control del narcotràfic. És un reportatge de tall clàssic en blanc i negre.

Entre les que més impacten hi ha sens dubte un recull d’imatges del terratèmol i posterior Tsunami al Japó. Els estralls d’aquest desastre natural en forma d’espectaculars imatges del moment de la gran pujada de les aigües i colpidores i emotives imatges dels dies posteriors amb el retorn del familiars. Encara que fos un esdeveniment ampliament televisat contemplar una sèrie de bones fotografies sobre el què va passar segueix despertant l’atenció de molts espectadors.

També he tingut decepcions és clar. Per exemple una història d’Ed Ou sobre nens soldat a Somàlia. La història és molt potent i interessant i s’endinssa en un terreny molt perillós però el tractament que en fa és molt distant, conservador i fred. Acaben sent una sèrie de retrats des de la distància i molt poc emotius. Llàstima perquè el tema dóna molt més de si.

L’altre gran decepció és un reportatge sobre la narco cultura (Shaul Schwartz). Aquesta nova moda d’adorar i imitar la subcultura que envolta els ambients de narcos a Mèxic i les comunitats llatines dels EUA. Una insipida selecció d’imatges de rodatge d’una sèrie  barata sobre narcotraficants i poca cosa més. Un altre exemple de bona selecció de tema però mala resolució.

La fotògrafa italiana Martina Bacigualpo presenta una història permiada amb el “premi Canon de la dona fotoperiodista” sobre Filda Adoch, una dona Ugandesa que va perdre les dues cames durant la guerra. Un reportatge en blanc i negre subtil i delicat del dia a dia d’aquesta dona lluitadora que encarna el patiment d’una societat que lluita per superar el seu passat recent.

Altres reportatges que em van agradar són les fotografies de la guerra d’Afganistan de Joao Silva. Bones imatges d’un conflicte hiper retratat (sempre del costat dels combatents occidentals) amb la particularitat que mostra la seqüència posterior a ser greument ferit per l’explosió d’una mina.

Destacable també la història de Fernando Moleres sobre joves empresonats a l’Àfrica. Tot i que el que em sembla més interessant és veure com s’ho va fer per entrar i quina reacció tenien aquells nois al veure’l a ell. Potser un “making of” seria més interessant i tot.

Al Visa també s’hi va poder veure l’exposició dels guanyadors del World Press Photo.

Una edició més el festival ni sorprèn ni decepciona. Hi ha gent que el critíca per massa tremendista, n’hi ha a qui els sembla poc,  la qüestió està sempre oberta a debat, ni amb això el Visa canvia…. i que per molts anys duri.

2 pensaments sobre “L’estiu s’acaba a Perpinyà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s