Gervasio Sánchez, fotoperiodisme sense artificis

Hi ha fotògrafs que es fan respectar per la seva obra i n’hi ha que es fan respectar per la seva actitut. Les fotografies de Gervasio Sánchez no llueixen per la seva qualitat, personalment no em fan vibrar com a obra visual. El què em fa vibrar, el que m’emociona és seu compromís, la seva transparència, la denúncia i la contundència. Gervasio Sánchez fotografia sense miraments les temàtiques més incòmodes i posa llum a les injustícies i crueltats de l’època.

Si la fotografia té un origen i un sentit màxim aquest és documentar fets i difondrel’s. El documentalisme dóna sentit a la fotografia i és a partir d’aquest que s’ha anat desenvolupant i creixent com a l’art visual que és. Gervasio Sánchez és documentalista pur, dur i estricte que no fa concessions, va directe als problemes. Gervasio Sánches és doncs un fotògraf primigeni.

Recentment he visitat la seva exposició “Desapareguts”  al CCCB, un projecte de llarga durada que tracta el tema de les desaparicions forçoses a través d’una sèrie de conflictes, els desapareguts de la Guerra Civil espanyola, la dictadura d’Argentina, Guatemala, Colòmbia, Perú, Xile, El Salvador, Cambotja, l’Iraq i Bòsnia-Herzegovina. Tots ells conflictes diferents però amb un tret comú, la desaparició de milers de ciutadans i la lluita i reivindicació dels seus familiars per recuperar-ne els cadàvers i poder-los enterrar dignament. “La desaparició és més cruel que la mort. La recerca es conveteix en una obsessió. Durant dècades  els familiars dels desapareguts revisen documents, visiten centres de detenció, excàven en suposades fosses comunes, cerquen advocats disposats a enfrontar-se al silenci judicial, presenten querells criminals, perssionen els jutges. El compromís és tal que sacrifiquen les seves pròpies vides personals”.

El tema és dur i és incòmode. Aquests familiars lluiten en solitari contra l’oblit i el silenci de les institucions, els governs i la societat en general que han decidit mirar cap a una altra banda i no afrontar un tema que en la majoria de casos és estrictament de justícia humana.

Les fotografies exposades estan distribuides per diferents països i conflictes i mostren monuments als desapareguts, antics centres de detenció on es van produir interrogatoris, tortures i execucions,  macàbres magatzems de restes dels cadàvers que esperen ser identificats, els mateixos processos d’identificació, fosses comunes… També hi ha una sèrie d’imatges sobre fotografies i  objectes dels desapareguts que les famílies guarden com a únic record que els uneix als seus parents perduts. La majoria de fotografies són en blanc i negre però també hi ha una sèrie de retrats en color de mares i pares sostenint una imatge dels desapareguts.

Tot i que es pot veure una evolució estilística des de les primeres imatges (anys 80-90) a les més actuals, la qualitat de les imatges no és res de l’altre món. Ni enquadraments ni composicions ni positivats massa vistosos. No són fotografies que llueixin per si soles, el què fa les fa lluir és el conjunt d’una obra de llarga durada sostinguda i compromesa amb una causa (i d’altres) que mai ha estat en el punt de mira del fotoperiodisme mundial com pugui ser un conflicte determinat o una catàsfrofe natural. I és aquí on al meu parer rau el mèrit d’aquest extraordinari fotoperiodista, retratar amb cruesa una problemàtica totalment oblidada per tots i que tenim poc o molt a tocar de casa nostra. La fotografia de Gervasio Sánchez és a carn viva, escou i fa mal perquè ens acosta a un problema proper i global alhora i ens en fa en certa manera corresponsables perquè hem oblidat a aquells que el pateixen. L’autor esdevé activista i ens arrossega a la seva causa no mitjançant la seducció sino ens agafa de la solapa i ens arrossega fins el marge de la fossa perquè veiem el pa que s’hi dóna.

Arran d’aquesta exposició (que també és al MUNAC i a La Casa Encendida de Madrid) Gervásio Sánchez s’ha fet una mica més present als mitjans i a internet enfatitzant el seu paper més actiu de denunciant d’aquesta i d’altres realitats. I parla clar, molt clar:

Youtube està ple d’entrevistes i xerrades i si hi perdeu una estona veureu el què és parlar clar i desde la llibertat total

Entrevista al programa “El cafè de la República” amb Joan Barril

En aquest vídeo explica com treballa i edita els seus llibres

Gervasio Sanchez és doncs un fotoperiodista compromès (no li agrada aquesta expresió perquè no entén periodisme sense compromís), potser el que més de qui en tinc notícia i només això ja el converteix en un referent imprescindible.

Un dels seus temes més destacats va ser “vidas minadas” sobre les conseqüències de l’efecte de les mines antipersona. Per aquest treball va ser guardonat amb el premi Ortega i Gaset de periodisme i es va fer famós el seu censurat discurs davant d’autoritats i personalitats del govern del moment:

“Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad. Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s