Fotoperiodisme objectiu: no gràcies

 

Gun Nation és un gran reportatge del fotoperiodista anglès Zed Nelson sobre la cultura de les armes als Estats Units.

La idea de Gun Nation prové de la pròpia experiència viscuda el 1994 a la guerra de l’Afganistan on va poder veure molt de prop el poder devastador de les armes, però sobretot després de la matança de Dunblane (Escòcia). El 13 de març del 1996 Thomas Hamilton va irrompre en una escola de primària de Dunblane i va assessinar 16 nens d’entre 5 i 6 anys i una mestra, llavors es va suicidar.

Aquest fets van conmocionar la societat britànica que va reaccionar promovent lleis que prohibien la tinència d’armes. Nelson va treballar els següents 3 anys documentant la cultura de les armes als EUA. Gun Nation va ser premiat al World Press Photo en la categoria “Daily life” el 1997 així com també amb el Visa d’Or a Perpinyà

A les imatges hi veiem una certa contenció, Nelson fa un esforç per no ser tòpic tractant el tema, per no prendre-hi part. Ens introdueix a la vida de persones per les quals una arma i el que l’envolta són importants. Els retrata amb una arma a la mà i el fill a l’altra. Retrata un fabricant de pistoles orgullós del seu producte. Prenem el tè amb unes respectables senyores al voltant d’una taula plena de pistoles (premiada al WPP 97) i ens sorprenem amb nens jugant amb les armes. Veiem una mestressa de casa provant un rifle d’assalt, capaç de travessar les parets, per autoprotegir-se i també ens ensenya iconografia d’aquesta cultura. Però també retrata ferides, sang i conseqüències.

Nelson fa doncs un esforç lloable: intenta ser objectiu. Però és un intent fallit. Aquest reportatge va dirigit a un públic que està en contra del dret a poseir armes, aquell que pensa com ell. I és del tot normal, ha de ser així. Nelson parteix d’uns fets que l’han fet prendre consciència i partit amb una causa. El rigor i la professionlitat l’han dut a enfocar el tema de manera moderada i no sensacionalista. Ens ensenya com són la gent de la nostra condició però inmersa en aquella cultura que li és extranya i li sobta. I és per això que ens el creiem i ens impacta més la història. Si Nelson ens hagués presentat “freaks” de les armes vestits de camuflatge pel bosc fent pràctiques paramilitars o gàngsters dels suburbis de Los Angeles mostrant-nos la pistola ens costaria més d’identificar-nos amb ells i ens semblaria un problema llunyà que no va amb nosaltres.

L’intent de ser asèptic és volgudament fallit. No pot ser. Si treballes en una història és perquè t’interessa i si és així et genera una opinió que poc o molt es mostra. És un testimoni dirigit. No és una campanya obertament a favor o en contra, això seria una mena de propaganda però si convida al debat i la relfexió.

Hi ha temes i temes això és clar, i cadascú és lliure de prendre el partit del que vulgui i fins on vulgui. Hi ha situacions que demanen molta més bel·ligerància tot i així hi ha maneres magistrals de mostrar-les.

Se m’acut el magnífic reportatge del Kim Manresa de la Kadi on ens mostrava el dia que a la nena li practicàven l’ablació. Molt gran deu ser el Kim Manresa perquè a mi aquella història no se m’oblida i cada vegada que agafo el seu llibre m’emociono.

Ningú en els seus cabals i en aquestes latituts està a favor de l’ablació d’aquestes pobres nenes però ell ens ho mostra amb naturalitat, sense efectismes. És una realitat quotidiana, aquelles dones no són dolentes, els seus pares no són dolents, tot és part d’una tradició ancestral i es fa pel bé de les nenes (segons ells és clar). Les fotografies son dolces, simpàtiques. La Kadi té 4 anys i viu les hores prèvies a la intervenció jugant i rient com li toca. Sembla molt feliç.

Fins que arriba el moment on la portaran davant la buankisa que sense contemplacions li practicarà l’ablació com ha fet amb tantes d’altres i com continuarà fent fins que es mori.

Llavors apareix el dolor, la tensió i la ràbia. Les magnífiques fotografies s’acompanyen de llegendes crues que ens transporten a l’interior d’aquella cabana:

“Els crits de la Kadi tallen l’aire pesat d’un cel que amenaça tempesta quan es produeix la primera incisió. Les mans de la buankisa estàn plenes de sang, una vegada més.

El dolor és insoportable i la Kadi tem que els talls no s’acabin mai”

“Coberta per una manta i un drap brut entre les cames per intentar aturar l’hemorragia, la  Kadi es dirigeix a la cana on haurà de romandre inmòbil una setmana per que cicatritzi la ferida.

Mai tornarà a ser la mateixa, ha perdut part de la seva vida”

En Kim Manresa pren partit des del moment que decideix explicar aquesta història. I decideix explicar-nos’la a nosaltres, els occidentals que som com ell. Potser un africà no pensaria el mateix. Que llavors sigui capaç de fer-nos arribar el seu missatge de manera més o menys profunda dependrà de la història en si i del seu mestratge.

Les històries del Zed Nelson i del Kim Manresa són excel.lents maneres d’afrontar un reportatge que té com a finalitat donar a conèixer una situació i convidar-nos a pensar-hi i prendre-hi part sense manipular-nos. Els dos fotògrafs tràcten el tema amb sensibilitat i si s’escau amb contundència però un té la sensació que els autors han respectat tant els temes en si com els espectadors a qui van dirigits deixant part de la feina per a nosaltres. No han jugat a l’objectivitat impossible sinó que des del seu punt de vista ens ensenyen unes històries i desitgen que les coneguem.

El bon fotoperiodisme és una acció que espera una reacció.

 

Interessant conversa amb Nelson sobre Gun Nation

 

Un pensament sobre “Fotoperiodisme objectiu: no gràcies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s