Haití: el fotoperiodisme colonial

El món de la fotografia de reportatge té una agenda anual de tragèdies. El calendari sempre ens reserva un parell de cops d’estat, dues o tres guerres i nombrosos atacs terroristes i el què mai falla és la catàstrofe natural que arriba puntual a la cita. Tant se val si és un volcà, un terratrèmol o un Tsunami, el planeta de tant en tant s’enfada amb nosaltres.

Aquest any li ha tocat a Haití que a més té el títol de país més pobre d’Amèrica i fins i tot un dels més pobres del món. Té un no govern i tot penja d’un fil , un autèntic desastre vaja. Amb aquestes condicions, la tragèdia està assegurada.

Hores després de la sacsejada comencem a rebre imatges del succés. Poc després comença un desplegament a nivell mundial per mostrar-nos el que allà està pasant. Haití és ràpidament envait per exèrcits de fotoreporters (obviarem les televisions i ràdios perquè aquí no toca) que carregats amb càmeres s’escampen per la zona devastada.

El fluxe d’imatges capturades esdevé torrencial en molt poc temps i tots els mitjans van plens d’imatges de la tragèdia; cossos amuntegats, runes per tot arreu, gent malferida, violència, soldats americans en acció, nens sols i amb cara d’espantats etc…

Mirant les fotos que publiquen els mitjans un té la sensació que allò és el paradís del fotoperiodista, un Port Aventura de la destrucció i la desgràcia. Si mires allà hi ha un nen morint-se i si et gires hi ha un home robant a un pobre malferit i si camines més enllà   l’infern a la terra.

Per acumulació les fotografies s’acaben assemblant i fa la sensació que el que es persegueix es l’espectacularitat enlloc d’informar, per diferenciar-se i captar l’audiència. Si hi ha sang molt millor, si hi ha piles de morts excel.lent, si hi ha nens perfecte!! es tracta d’impactar enlloc d’informar. I tots cap al Visa el Setembre.

Les fotografies semblen guionades, algún editor podria encarregar desde el despatx una sèrie d’imatges impactants : un nen sol i perdut amb la cara bruta, una escena violenta de pillatge, un braç que surt d’entre la runa, els soldats americans salvant un nen i d’altres portant menjar, un helicòpter espatarrant, multituds exaltades…. i el fotògraf les aconseguiria.

És evident que hi ha d’haver imatges, moltes i bones però davant l’allau què ens aporten 100, 200 o 2000 imatges més a la notícia? Hem entès el què ha passat ja? Hem vist les conseqüències d’un terratrèmol en un país molt pobre?

Em fa la sensació que a nivell de comunicació s’està tractant el tema des d’un punt de vista colonial i amb complexe de superioritat (per no dir coses més gruixudes). Detecto una falta de respecte per la dignitat dels haitians per part dels mitjans occidentals, Haití ja era un desastre abans del terratrèmol i ningú hi posava el nas i ara exèrcits de fotògrafs corretegen entre el caos com voltors buscant l‘oportunitat.

Hi hauria tantes imatges morboses si el terratrèmol fos al Passeig de Gràcia?

No és el mateix informar que el morbo o la competició per l’audiència.

Evidentment hi ha bona feina i fins i tot hi ha fotos que et reconcilien amb l’ésser humà però la quantitat banalitza, és preferible la dosi moderada i la sensibilitat.

Hem convertit una tragèdia en un producte de consum massiu que no fa més que potenciar els tòpics i que mitjançant la tragèdia aliena ens sentim més confortables en els nostres segurs i avançats paisos.

Així doncs davant aquest allau i pel que pugui passar, jo consumiré imatges moderadament i esperaré a que algun fotògraf treballi en alguna història que ens permeti entendre millor el que passa a Haití  i com evoluciona la situació quan les masses mediàtiques abandonin com és habitual el lloc del desastre.

2 pensaments sobre “Haití: el fotoperiodisme colonial

  1. Totalment d’acord amb tu. De vegades sembla un circ, o un Port Aventura com has dit tu, tot plegat. Aquí no es tracta d’informar, sinó de vendre. Si haguéssin volgut informar, fa anys que els mitjans haurien d’haver prestat atenció a aquell racó de món. Però és clar, han estat massa ocupats gastant tinta per explicar les grans maldats d’una illa veïna on, curiosament, els nens no es moren de gana, saben llegir i no els manca atenció mèdica.

  2. Davant la pregunta que planteges sobre un hipotètic terratrèmol al Passeig de Gracia, cal recordar el paper dels mitjans de comunicació als esdeveniments dels atemptats terroristes de Londres o de les torres bessones. Jo no he vist mai una víctima.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s